/
estás leyendo...
Català, Especulació, Història, Notícies, Patrimoni

Els propietaris del Delta del Llobregat

Per Albert Ollés, a la revista de la FAVVB, “El Carrer” (original).

L’historiador Jaume Codina indica al llibre ‘La gent del fang’, dedicat als pioners del Delta del Llobregat, que l’interès de la burgesia barcelonina en aquest indret ve del segle XVI. Des d’aquesta perspectiva, Eurovegas no ha estat cap novetat en una llarga tradició amb continuïtat històrica a on no canvien els noms ni les formes.

El Delta del Llobregat (Depana)

 

Ubicat al costat d’una de les fronteres naturals del terme municipal de Barcelona, el riu Llobregat, l’història del Delta ha estat lligada a la de la capital catalana. El port de Barcelona i el seu creixement cap al sud és un dels principals punts de contacte. El mateix esdevé amb la Zona Franca (expropiada a pagesos del Prat i L’Hospitalet de Llobregat els anys 20 del segle passat) i l’aeroport. Aquesta instal.lació, envoltada d’aiguamolls, pinedes i marines, marca un punt d’inflexió en la modernització de les infraestructures viàries que creuen la zona. La construcció als anys 50 de la primera gran terminal de passatgers de l’aeroport coincideix amb la creació de l’Autovia de Castelldefels (ara C-31), que comunica Barcelona amb el Garraf, dividint el Delta en dues parts (veure el gràfic adjunt). És en aquella mateixa dècada quan s’inaugurà, el 1955, el camp del Reial Club de Golf El Prat, entre l’aeròdrom i el mar (número 3 del mapa). Una entitat el.litista vinguda des de Pedralbes i a la que ja estava vinculat llavors qui més tard seria un dels seus socis d’honor i, alhora, figura destacada en la promoció de plans urbanístics al Delta: Joan Antoni Samaranch.

La Marina d’or del senyor dels anells

L’arxiu de la periodista Maria Eugènia Ibàñez conté uns valiosos documents que detallen la participació del que fora president del Comité Olímpic Internacional (COI) a dos projectes fallits entre el camp de golf i la desembocadura del riu. La font informadora és Mario de Boet, responsable de protocol de la Diputació de Barcelona entre 1954 i 1961, quan fou destituït per oposar-se a les pràctiques corruptes generalitzades en aquesta institució. De Boet vincula Samaranch amb l’empresa Poligonal S.A., que el 1966 va comprar 40 hectàrees al costat del Llobregat (1) per construir-hi edificacions dedicades a la “promoció turística” amb “finalitats esportives i recreatives”. La clau de l’operació es centrava en la connivència dels consellers de la societat amb el govern franquista per desviar el riu i situar la desembocadura, habilitada per fer regates i competicions naútiques, a tocar dels terrenys de Poligonal. El desviament va rebre la llum verda ministerial, però cinc anys després la Comissió d’Urbanisme del règim va aturar-lo per desavinences tècniques envers el pla d’ampliació del port.

Paral.lelament, Samaranch va provar de fer una mena de Marina d’Or entre l’estany de la Ricarda i el camp de golf (2). El projecte es deia, com l’urbanització de Castelló, ‘Ciudad de Vacaciones’. Un terme que ja havia emprat a la zona a la Segona República -amb intencions més lloables- el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrès de l’Arquitectura Contemporànea (GATPAC), que va dissenyar un complex de descans per a les classes populars barcelonines entre Castelldefels, Gavà i Viladecans sota el nom de ‘La Ciudad del Reposo y de Vacaciones’. La Guerra Civil va truncar-lo.

Per al seu projecte, Samaranch va impulsar el 1966 la societat Urprasa, que va arribar a tenir un capital de 400 milions de pessetes del moment, i va comprar 83,26 hectàrees a un espai conegut com Can Camins a on ara hi ha la platja de El Prat. El 1972, un any abans d’accedir a la presidència de la Diputació, a on va romandre fins el 1977, va demanar en nom d’aquesta empresa la declaració dels terrenys com a centre d’interès turístic nacional. Aquesta requalificació, com es diria ara, otorgava beneficis fiscals i de concessió de crèdits oficials, però li va ser denegada per l’oposició de la Comissió d’Urbanisme i el Col.legi d’Arquitectes de Barcelona. Una de las raons esgrimides fou les “deficients condicions sanitàries” dels aiguamolls d’aquesta part del Delta.

Samaranch va fer un nou intent el 1974, sol.licitant a les Corts franquistes el sanejament de la zona. No se’n va sortir, però Urprasa va aprofitar l’avinentesa per omplir de terra l’estany de l’Illa, un paratge de gran valor natural dins la propietat, i fer-hi el camping Cala Gogó. No es va demanar cap permís municipal i l’ajuntament va fer la vista grossa.

El senyor del anells, títol d’un dels llibres biogràfics més crítics amb Samaranch, es va guardar una darrera bala al Delta i, segons revela Pasqual Maragall a les seves memòries, va intentar persuadir-lo per fer la Vil.la Olímpica de 1992 als terrenys de la ‘Ciudad de Vacaciones’. Una proposta que el llavors alcalde de Barcelona va desestimar pel seu desig de reformar el litoral de la ciutat i l’antic Poblenou industrial.

Tot el camp és un clam

Malgrat que ha estat el R.C.D. Espanyol qui s’ha traslladat a la part oest del Delta del Llobregat, construïnt recentment entre Cornellà i el Prat el seu nou estadi, és el gran rival local dels pericos, el F.C. Barcelona, qui més presència història ha tingut a la zona. Això sí, amb molt poc d’èxit. La primera operació fallida la va protagonitzar a inicis dels 70 el llavors president del club, Agustí Montal, que va comprar 34 hectàrees a Viladecans, a la finca de can Feliu i els Reguerons (5). Els terrenys eren d’ús agrícola i mai s’han requalificat, com volia el Barça, per a fer-hi la seva ciutat esportiva. En temps de Josep Lluís Núñez a la presidència els van oferir a la Generalitat per acollir la presó que encara ha de substituïr la Model, però tampoc va colar.

Disposats a ensopegar dos cops en la mateixa pedra, la directiva de Joan Laporta va tornar a adquirir terrenys el 2008 dins una operació tèrbola en la que, segons l’actual junta de Sandro Rosell, van pagar 18 milions d’euros per un solar que només valia 3 milions (4). Per entendre aquesta història s’ha de tornar a parlar del Reial Club de Golf El Prat. Com va informar ‘Carrer’ en l’anterior edició, uns altres socis destacats d’aquesta entitat, les famílies Díaz-Varela, Suqué i Cardoner (vinculades a l’alta burgesia barcelonina i a l’entorn de CiU) van comprar terres el 1988 a prop de les llacunes del Remolar i Filipines, a un espai de 240 hectàrees que el Pla General Metropolità (PGM) de 1976 reservà per a equipaments.

Hi volien fer un altre camp de golf (l’empresa que van constituïr es diu Golf de Viladecans, S.A.) i el 1991 es va anunciar una inversió de 3.000 milions de pessetes (uns 18 milions d’euros) per crear-lo. Però un any després la Generalitat els va expropiar 58 hectàrees per protegir les llacunes del costat, com explica el periodista pratenc Bertran Cazorla. Aquest recorda que el 1986 el diari La Vanguardia ja havia informat d’un altre projecte de la llavors Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB) per fer al mateix espai un parc aquàtic. Es deia que hi havia tres grups inversos interessats, però cap d’ells es va presentar als dos concursos públics convocats.

Els socis de Golf de Viladecans, S.A. no es van donar per vençuts i amb l’indemnització de les expropiacions van comprar altres finques. El 1997 van signar un acord amb l’Ajuntament de Viladecans per fer un camp de golf, hotels i palaus de congresos. El pacte recuperava la connivència viscuda al franquisme entre l’administració i els promotors privats, ja que la firma cedia els seus terrenys protegits al consistori a canvi de que aquest expropiés (amb diners de Golf de Viladecans) 50 finques qualificades d’equipaments per fer-hi el complex, i cedir-les 50 anys als empresaris. A inicis del nou segle, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va declarar l’acord “discriminatori” i “arbitrari” i es va admetre a tràmit una querella contra l’alcalde en aquell moment, el socialista Jaume Montfort, acusat de pressionar i amenaçar els propietaris a qui es volia expropiar.

L’ajuntament i l’empresa van perdre molts diners, però llavors va aparèixer Laporta per ‘salvar’ els promotors que, en el cas dels Díaz-Varela, van passar en plena operació de canvi de propietaris de tenir el 23% de les accions de l’empresa venedora al 59%, com va revelar la revista La Directa. El club va justificar la decisió en la construcció d’un centre lúdic i esportiu anomenat Barça Parc. I per materialitzar-lo van signar el 2009 un nou conveni amb l’ajuntament. El pacte repeteix la fòrmula de cedir l’espai protegit al municipi a canvi de que el consistori requalifiqui altres finques a sòl no protegit per fer-hi el parc. Però un cop més, ha quedat aturat, en aquest cas per la crisi.

La bombolla sociovergent

Seguint l’estela d’aquests projectes, els pagesos del Parc Agrari creat al Delta el 1998 per protegir i promocionar la seva riquessa natural, denuncien un augment progressiu de la compra dispersa de terrenys amb objectius especulatius. Sota l’ombra de Paz Dorado, un empresari de Cornellà acusat per la Fiscalia d’haver-se apropiat de fons europeus destinats a cursos de formació laboral, s’han detectat operacions (6) a prop d’uns terrenys que l’Ajuntament de Viladecans vol requalificar per a usos industrials (7). I també al voltant del projecte residencial que aquest consistori volia desenvolupar a l’extrem oest del municipi, a Les Oliveretes (8). Altres adquisicions dels mateixos inversors, amb empreses diferents per no aixecar sospites, es concentren al solar a on hi havia el centre comercial Hiper (9), enfront del mercat de la flor de Mercabarna. En aquest entorn va comprar una parcel.la (10) el grup d’Ikea.

Pel que fa als ajuntaments, els de Cornellà i L’Hospitalet s’han afegit al de Viladecans en la promoció d’operacions urbanístiques, la qual cosa explica el suport dels alcaldes del PSC a Eurovegas i la seva coincidiència d’interesos amb CiU i la Generalitat, auspiciada des del govern sociovergent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). A Cornellà es va aprovar en els darrers mesos de José Montilla com a president català una Àrea Residencial Estratègica (ARE) al sector Salines-Serrallo (12), molt a prop del camp de l’Espanyol, a on s’havien previst 2.500 habitatges encara per començar. I a L’Hospitalet es vol impulsar la requalificació de la darrera zona agrícola de la ciutat, a un espai compartit amb el Prat que porta el nom de la masia de Can Trabal (13). El diari El Confidencial va denunciar aquí una nova jugada especulativa de Laporta, que hauria comprat el 2004 un total de 20 hectàrees mitjançant l’empresa Hakerson International. Entre els socis de la firma hi figuraven altres directius de la junta del Barça, el sogre de Josep Antoni Duran i Lleida, José Colls, i Anna Maria Lloveras, esposa del conseller de Territori i Mobilitat, Lluís Recoder. Posteriorment, l’ajuntament va redactar un projecte de requalificació i urbanització dels terrenys per a fer-hi oficines i hotels, a canvi de crear al costat un gran parc ciutadà. La tramitació del pla es va ralentitzar per l’oposició veïnal i de les associacions ecologistes, però està previst aprovar-lo en aquest mandat.

Pagesos i ecologistes demanen conrear les terres abandonades

El projecte d’Eurovegas, el més important plantejat mai al Delta, ha reactivat la lluita de la societat civil de la comarca per preservar la zona. Des de 1987 s’estan protegint indrets d’interès i el 2005 es va crear el Consorci dels Espais Naturals del Delta, format per la Generalitat i els ajuntaments. D’una iniciativa semblant va sorgir el Parc Agrari, sota el marc de la Diputació de Barcelona. El problema d’aquestes institucions, segons Lluís Parés, d’Unió de Pagesos, es la seva “timídesa” davant les operacions especulatives. “Com estan controlades pels partits polítics no fan el paper regulador i de protecció que els hi correspon”, diu. Com a exemple, el president del Parc Agrari és l’alcalde de Gavà, Joaquim Balsera (PSC), que no es va oposar a Eurovegas.

Per evitar nous atacs els pagesos demanen instar els propietaris de terres abandonades a llogar-les per al conreu. Parès calcula que un 20% del Parc està en aquesta situació. L’associació Ecologistes en Acció, inclosa a la plataforma SOS Delta, està fent un estudi registral per conèixer els propietaris i presionar les administracions. “L’interés general i el dret al treball, la protecció de la natura i l’alimentació han de ser compatibles amb la propietat privada”, afirma l’ecologista Jaume Grau, que demana crear una “borsa pública de terres” per qui les vulgui conrear.

Advertisements

Debats

One thought on “Els propietaris del Delta del Llobregat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Logo 2012

Nuevo logo de Delta del Llobregat  (2012)

Nuestro Noticiario Ornitológico

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 1.052 other followers

Twitter

Busca per temes

%d bloggers like this: